Renuncio a blogger

Em trasllado a www.wordpress.com

A veces un tipo de calzado nos produce rozaduras y heridas. Son muy molestas y hasta que no se curan, pasas un tiempo malo.
Nunca se nos ocurriría irnos de excursión con este panorama en los pies, miramos con odio a los zapatos que nos hicieron ese daño y durante un tiempo se quedan arrinconados. Pero tampoco se nos ocurre dejar de caminar. No renunciaríamos a eso.
Andamos a paso lento, sin prisas pero con quejas, con calzado cómodo, nos hacemos curas constantes y descansamos cuando podemos.
Nos adaptamos a la circustancia, porque sabemos que es algo temporal.

Y así de repente, un día dejas de sentir molestia al caminar y te descubres haciendo otra vez el camino de Santiago.
Hay quien aprendió de la lección y lo hace con otro tipo de calzado, pero hay también quién cree que no le volverá a pasar, que le pasó porque los zapatos eran nuevos; quién sucumbe a la tentación de los zapatos porque son tan cucos... Inventan mil excusas o se las creen (a veces las dos cosas).
Cuando es sabido que un zapato nuevo te provoca un dolor horroroso de pies y punto; las llagas, las heridas, las rozaduras, son debidas a que el zapato no le va a tu pie, y punto también.


El ser humano, en sus relaciones y sentimientos, no es muy diferente. A veces sales dolida y con heridas de una relación sentimental o de amistad. Te juras que nunca más volverás a caer en el error. Pero no renunciamos a las demás personas y después de un tiempo, te descubres con una sonrisa, sin acordarte del mal rato y hacia el camino de Santiago.

La diferencia, el triunfo o fracaso, la superación o el nuevo hundimiento, dependerá de si decides repetir calzado.
Es archisabido y oído, "el hombre es el único animal que tropieza dos veces con la misma piedra". En este caso se debe distinguir si el primer tropiezo ha sido error solamente de uno mismo, en este caso se puede repetir y si se ha aprendido dónde está la piedra, no tiene porqué volver a suceder. Si el tropiezo ha sido por un mal calzado, por mucha insistencia que ponga la persona, volverá a tropezar, si no en esa piedra, en otra.

También se puede tener fe en la capacidad de mejora de unos "pies" que se hayan hecho más duros y resistentes.
Hoy en día, aún no se han conocido unos pies inmunes al dolor.

*(Es una reflexió a petició de "qui sigui". Seguiré escrivint a l'altre blog, però és que tenia aquest abandonat)

Sólo nos falta el rabo para rebuznar

Començo a sospitar que els qui maneguen aquestes contrades tenen un botonet màgic (com el telefon vermell) que activa i desactiva la crispació social.

Només així m'explico com moltes notícies provoquen un rebombori espectacular i, en qüestió d'un mes, ningú no en parla i no precisament perquè s'hagin sol·lucionat.
I només així m'explico la indiferència del "poble" davant la proposta d'incorporar una lletra a l'himne espanyol i perquè, quasi, no se'n parla als mitjans de comunicació.

Després penso que no vull pensar que siguem tan animals de ramat i intento trobar la justificació de tant de passotisme.
Puc entendre que als despenjats, ateus polítics, rodamóns, i d'altres saturats d'imbecilitats fins al vòmit, ens importi tant aquest fet com la cria del mico xucuto a Venezuela. Però sabem, per experiència, que la societat espanyola no és d'aquesta mena. I que si algú volgués polemitzar sobre l'aparellament de l'Aratinga nandai, sortirien experts de sota les pedres.
Així, que després de molt de pensar-hi, crec que sí, que som un ramat de rucs i que no hi ha polèmica perquè no han activat el botó. O, potser sóc ingenua, i la societat veu amb bons ulls un himne cantat. Aleshores callo.

Personalment, només em puc fer preguntes: és realment necessari? per què un canvi i per què a aquestes alçades? qui escriurà l'himne? es farà un concurs "operación patria" per decidir quina lletra ens sembla millor? podem votar a través de sms, himne punt sí, himne punt no?

Em semblava un fet entranyable, peculiar, carinyosament graciós fins i tot, les diferents maneres que tenim d'afrontar i interpretar l'himne. Hi ha qui opta pel "la, la, la, la, laaaa", hi ha qui es decanta per fer-ho més nasal "na, na, na, na, naaa", hi ha qui apuja el mentó, porta la mà dreta al pit i tanca els ulls, tot deixant que el sentiment patriòtic li entri plenament pel nas, i hi ha qui es desvia, ja totalment, amb el "burro, zopenco, pedazo de animal..."
S'ha mosquejat la corona? La proposta de lletrar la música té un origen reial? Si l'explicació és aquesta, callo també. Però potser s'han equivocat a l'hora de decidir la solució. Si la monarquia espanyola es queixa de la versió popular de l'himne, penso que l'himne no és, precisament, allò que està caducat.

Considero Espanya un país on no és fàcil fer canvis, modificar, suggerir debats de conceptes o institucions vigents des de fa tants anys, i que proposar de retocar algun petit aspecte és impossible sense retocar, abans, allò que no sona a algun sector.

Per això em sorpèn tant, que, ara, dos segles i mig després de la seva creació (l'hime espanyol és un dels més antics) aparegui la necessitat, no sé per quins set sous, de cantar a la pàtria. I em sorprèn que, dos segles i mig després, tothom pensa sense pensar-s'ho, "sí, és necessari", o que els sigui indiferent. La segona opció, em costa molt, moltíssim, creure-me-la.

La monarquia és intocable. La constitució és intocable. Els conceptes de país, nació, federació, són intocables. Aspectes, probablement, necessaris de ser tocables o com a mínim, crec jo, saludable el simple fet de qüestionar-los i discutir-los.
En canvi, qui sap qui i perquè es compliquen la vida, al meu entendre, treient-se de la màniga una proposta totalment innecessària, ja que ningú l'havia demanada ni qüestionada, com és la d'incrustar unes paraules a una melodia.
Si és qüestió de patriotisme, que ho deixin córrer, a Catalunya tenim moltíssims patriotes de boqueta, que no sabrien recitar de dalt a baix l'himne de la pàtria que tant defensen.

En fi, que em sembla que som molt conservadors amb coses que necessitarien revisió, i revisionistes amb coses que, em penso, s'haurien de conservar com són. Sobretot, perquè no hi ha cap motiu per fer el contrari.
Quan es suggereixen canvis, s'han d'explicar els motius i els perquès. I aquí ningú no ha donat ni un "perquè" ni un "per a què".
No seria ara realment necessari convocar un referèndum? No és aquest un tema plenament popular?

No, no ho han cregut així. Ja és massa tard. Sembla ser, segons una filtració del diari ABC publicada avui, que ja tenen una possible lletra per portar a votació al Congrès.

Aquí deixo les paraules que haurem d'entonar i sentir tots a partir d'ara, si ningú no ho arregla, quan soni la Marcha Granadera.

¡Viva España! / Cantemos todos juntos / con distinta voz / y un solo corazón.
¡Viva España! / Desde los verdes valles al inmenso mar, / un himno de hermandad.
Ama a la Patria / pues sabe abrazar, / bajo su cielo azul, /pueblos en libertad.
Gloria a los hijos / que a la Historia dan / justicia y grandeza / democracia y paz.

Distinta voz? Hermandad? Paz? Em sembla que ens definia millor aquell "A por ellos, oe".

La Bíblia, fredament, és un llibre de contes per adults. Uns contes, però, que ens expliquen el què som avui.

Com a origent real de tot, cadascú és lliure de triar-ho; però com a origen de la història i cultura actuals, sens dubte. Ningú d'occident se n'escapa. És curiós veure, en aquests dies, ateus enfebrissats desitjant que arribin les vacances nadalenques.
D'altra banda, també ho és veure devots de l'Església en segons quines situacions. Però això és un altre tema.

I amb la mentalitat de llibre de contes he llegit la Bíblia; per tant, suposo que molt a prop del pecat.
El millor best-seller, crec que les millors pàgines que he llegit mai. És fidel a l'objectiu principal que ha de tenir un llibre: entretenir. He caigut en el pecat, per alguns; i he caigut en la trampa, per d'altres. I ho he rematat amb un llibre d'un escriptor que ja m'havia convençut amb altres novel·les, "Lúltim jueu", de Noah Gordon.

I, a més a més de disfrutar-ne com a llibre de relats, l'he descobert com a llibre d'història. Aprendre coses noves i desmentir-ne d'altres, tingudes com a conviccions. La religió "mare" de les religions monoteïstes se m'ha aparegut com una cosa nova, fent-me adonar que tot el què creia que en sabia, no era cert. Una religió que durant anys va ser brutalment perseguida a Espanya i arreu; després va patir un hol·locaust i, molts anys d'injustícies després, va aconseguir, per fi, la terra "promesa". No sé si promesa, però merescuda diria que sí.

Si avui hagués de decidir-me per una religió, diria que el judaisme és la religió d'occident més "certa" que hi ha. Certa en el sentit de fidel a allò que es va escriure.

El cristianisme, en canvi, m'ha semblat una versió "a mida" del text. Es va separar i fins i tot atacar amb crims horrorosos els jueus, justificant que, aquests, eren practicants del dimoni, sense adonar-se, o, sense reconèixer, que les seves creences descendeixen de les jueves.

Un dels encerts del cristianisme ha estat el·ludir la dolorosa circumscició als nens de 4 mesos... ¡gràcies a ...!
Una pràctica descrita a la Bíblia per reflectir el compromís amb Déu. La jueva és l'única que ho compleix encara avui en dia. No justifico, ni defenso, però està escrit i si el cristianisme no ho ha seguit, dubto que sigui com a defensa dels drets humans, sinó perquè és un compromís que va establir el Diví amb el poble d'Israel; per tant, no l'han aplicat per interès, o desinterès segons es miri. Però el poble d'Israel, és, segons el Llibre, el poble de Déu. Si es pensa bé, no hi ha per on agafar-ho.

En resum, si el judaïsme és un error i una mentida, són error i mentida totes les religions monoteïstes que es basen en el Déu bíblic.
No hi ha cap diferència d'origen entre el judaisme i el cristianisme. El simple fet, tan sols, que el judaisme va dir "fins aquí" i el cristianisme va allargar la història, amb el personatge del fill diví, que, potser, és el més creïble de tot plegat. Però m'imagino que més aviat com a "il·luminat" que com a missatger i profeta diví.
Com que ningú pot posar la mà al foc per l'autoria ni la cronologia del llibre, algú amb mentalitat de sospita, pot arribar a pensar que la primera part, el que els jueus anomenen el Pentecaust, que se centra en la Torà, va estar escrita en un època i, anys o segles després, algú va seguir amb el relat i se'l va titllar de "cristià" (seguidor de Crist, Jesús, personatge que els jueus no contemplen a les seves creences), ja que, als seus inicis, el cristians no eren benvinguts a Roma, curiós que acabés sent la religió de l'Imperi.

Tampoc és una defensa plenament segura, però ara per ara ho he paït així. Sense voler dir, en cap cas, que el judaïsme se'm reveli com a veritat.

I, posats a pecar, m'ha sobtat llegir i comprovar tanta devoció per un Déu que avui en dia interpreteria el paper de dolent a qualsevol pel·lícula de les d'esquema simple i final previsible.

Sigui com sigui, un llibre de relats que enganxa i et fa entrar en la seva fantasia. I un llibre d'història que ajuda a entendre els conflictes que ENCARA avui en dia volten pel món.
Per això dic convençuda que és el llibre més important del món. Ha influït en tothom, ja sigui a favor o en contra. Personalment, crec que té a favor uns relats fantàstics molt bons (fantàstics literalment). En contra, tots els horrors que ha provocat; però aquests potser no són culpa dels autors, sinó de la interpretació que se n'ha fet.

Sembla que si un no és creient, no pot ser capaç de llegir aquest llibre, o que no en té cap motiu. M'agraden, també molt, els llibres sobre la mitologia grega i romana i no crec, en cap cas, que existissin Déus carnals i immortals alhora, capaços de fer ploure, o de bufar el mar per castigar amb onades, o de viure sota l'aigua. Com un nen no creu que la caputxeta vermella hagi existit mai.

Com diu el poeta cantant, "en tiempos tan oscuros nacen falsos profetas". Potser aquí està la clau. Aquest món ha tingut èpoques molt fosques, com les tenim avui en dia, perquè la raça humana és com és, no precisament bona; i, potser, per això les religions encara segueixen vigents. Sectes que han tingut molta influència per moltes circumstàncies.
Són justificació i motiu de sacrifici per uns i l'última branca a què agafar-se per quasi tota la resta.
S'ha dit que la fe mou muntanyes, però potser és la por qui les mou.

Necessitats

Temporada d'estar a l'aguait. Sàbia frase materna, que en altres temps podia semblar només autoritària, cap a una nena que ho preguntava tot: "hay veces que es mejor oir, ver y callar".

No sentir-se important per opinar o jutjar, fent ús del típic tòpic "la veritat no existeix".

Des de l'àmbit professional analitzar la subjectivitat de tot i el perquè de la incapacitat que tenim aquells que hauríem d'ensenyar les coses com són sense que sembli que hi ha hagut una feina. El copiar i pegar de tota la vida, no és possible en aquesta professió.
Periodistes que es creuen algú per decidir què és important i com ho han de veure els altres. Periodistes que defensen una postura perquè els ha tocat estar "aquí" i demà en defensaran una altra perquè els tocarà estar "allà". Periodistes que no saben què defensen. Periodistes que saben i creuen el què defensen però saben que seran arraconats si ho fan. Professionals de l'entreteniment, qüestionable o no, que es fan dir periodistes. Esbrinar i informar qui comparteix les nits al llit d'una persona no és periodisme, o sinó potser revisem el terme. No sóc qui per dir d'aquests espais "basura"; és entreteniment, cadascú és lliure de decidir amb què s'entreté.


Des de l'àmbit humà, moments per deixar-se portar, de veure com van les coses des de fora i sense intervenir-hi. Sentir gent contradir-se a si mateixa. Veure que van arribant aquells moments anunciats des de fa temps i veure, alhora, la sorpresa d'alguns. Veure les contradiccions d'un mateix.
Dies d'impotència per defensar una postura, perquè, qui sap si és la postura a seguir? Impotències que transformen en l'altra part del Dr. Jekyll.

La inutilitat de sentir que res ni ningú podrà canviar el món. Tristesa de sentir-ho. Convicció, però, que es poden anar canviant petites coses. Convicció, també, que en vindran d'altres petites o no, perquè els humans no som bons per naturalesa. Agradable i trist arribar a conclusions.

El llibre idoni en el moment ideal. El llibre dels llibres, perquè d'aquí venim, no potser com a espècie però si com a cultura. Existeixen els déus amb minúsculues. Cadascú dels individus que formen part d'aquest món és un déu, amb la creència del dret de defensar, lluitar i matar per idees fetes a la seva mida. Cadascú de nosaltres "és la llei".

Temps per sentir, observar, escoltar. La vergonya que provoca haver jutjat i criticat coses sense saber què es criticava. Com veure que alguns s'omplen la boca de paraules i sentiments abstractes pels quals matarien i que no practiquen. Com veure que alguns defensen una postura, potser defensable, justificant-la a la seva mida. Més a prop, sentir gent defensant sentimentalismes cursis que no saben sentir quan toca.

Necessitat d'egoisme. Necessitat de la política incorrecta. Necessitat de trencar amb allò que la gent espera. Necessitat d'humilitat. Necessitat d'escriure unes idees sense creure que el què s'escriu és important, ni veritat.

com amb tu amb ningú

Lligat amb el post anterior.

No hi ha manera. Un pas enrera i ara un pas endavant sense vista d'on em portarà i, encara pitjor, amb la sensació que no em porta enlloc. Que per mi va ser un món (amb els ulls tancats assaborint el moment) i per tu potser una anècdota.

No, no vull ser tan negativa. Sé que no sóc qualsevol, però no vols arriscar. Condemnada a aquests instants d'èmfasi humà que em dediques. Jo faig veure que no te'n dedico molts més. La meva aparent ignorància és el més evident de la meva passió.

Encara que ho fes semblar normal, per mi va ser el més sentit dels que he fet mai. I em sembla que mai t'ho podré dir fora del típic teatre humorístic-irònic que ens muntem, però encara ho ets tot per mi. El més important. Encara que vagi sentint altres petiteses, com amb tu amb ningú.

No hi ha manera. Pas endavant i pas enrera en una diferencia de sis hores. Som complicats... i covards...

P.D. No intenteu entendre-ho. L'hora de l'edició ho diu tot.

Canvis

El problema d'un canvi és la impossibilitat d'explicar tots els perquès.

La sinceritat total no existeix. No; sí que existeix, però és associal. I si fa per existir dins la societat, immediatament produeix destrucció.

Si hi ha voluntat de canvi però els perquès no poden, o no volen, o no han de sortir, no hi ha salvació ni possible futura redempció. Ets un monstre.

També hi ha la temporalitat del "hi ha motius, però no en vull parlar". Que ve a dir que tens un temps indefinit però limitat per justificar-te abans de passar a ser monstre.

Flames

Crema però si m'allunyo s'apaga. Espero convençuda. Crec que quan s'adoni que em necessita decidirà no cremar-me. Em vull enganyar.

Canviar l'essència del foc...

Em mantinc a una distància prudent i m'hi acosto quan veig que s'apaga per revifar la flama i tornar-me'n a allunyar de seguida. M'encadeno a estar-ne permanentment pendent. A ser "allà", malgrat les cremades.

I s'hi ha acostumat...

L'absurd "sóc així, no hi puc fer més" o l'orgullós "sóc així i ningú no em canviarà"; són personificacions de flama. I te n'acabes allunyant.

De la flama m'ho podia esperar, però de tu...

Por casualidad, un criado oyó en la plaza del mercado que la muerte lo estaba buscando. Volvió a casa corriendo y dijo a su amo que debía huir a la vecina población de Samarra para que la parca no lo encontrara.

Esa noche, después de la cena, llamaron a la puerta. Abrió el amo y encontró a la muerte, con su larga túnica y su capucha negras. La muerte preguntó por el criado.

-Está enfermo y en cama - se apresuró a mentir el amo-. Está tan enfermo que nadie debe molestarlo.

-¡Qué raro! -comentó la muerte-. Seguramente se ha equivocado de sitio pues hoy, a medianoche, tenía una cita con él en Samarra.


Leyenda de la cita en Samarra. El Ocho, Katherine Neville

Dèries no aptes

Un actual favor és una futura obligació. Persones que no són bones. Són normals, com han de ser. Es tornen monstres quan s'equivoquen. De vegades volen equivocar-se. Fastigosament possible la sensació de "demanar permís" sense motiu per fer-ho. Asfixiant voler cridar "prou" i no voler-ho. El dubte del quan i el com i el què pot venir després. La solució fàcil, generosa i poc egoista del "deixe-m'ho córrer". La força del "voler" i la claredat del "perquè". La por com a boira. Les influències manipuladores, autoritàries, egoistes, agobiants, ofegadores, geloses, injustes, enemigues, dolentes. És bona persona. Té punts febles. Un assassí té punts febles. Les pedres també. No em fa bé. No s'allunyi. L'allunyo i m'allunyo. Si torno serà només llàstima. Vols ser-ho, però no fas ni ho fas bé. Voler-ho tot és ambiciós. La petita ambició és vida. L'excessiva, el buit. Voler-ho i saber-ho immerescut. La ignorància tan diferent de la voluntat d'ignorar. També hi ha la pèrdua de la percepció. El "jo, jo i després jo". Ha estat bona persona. Ha estat "com s'ha de ser". Ser com s'ha de ser no és ser bona persona. Però és bona persona i s'ha equivocat sent "com s'ha de ser". Ara torna monstre. No és equivocació. És voluntat d'equivocació. Si hi ha voluntat no hi ha equivocació. Segueix sent bona persona sense ser com s'espera que sigui. Els que ho esperen veuran un monstre. És un suïcidi anímic per la llibertat. La llibertat és llibertat. No existeix. La boca se n'omple. Els pulmons la respiren. El cor la batega. Els ulls no la veuen. Només saben brillar.

Bibim a lepuk d ls cumunikcions

Personalment crec que, en alguns casos, la practicitat pot jugar amb el llenguatge; que, en determinats moments i "en petit comité", les abreviatures es poden justificar, i que això no suposa cap perill per la llengua. Trobar-se un triangle o un "BUS" pintats al terra, per exemple, en comptes d'un "cedeixi el pas, si us plau", o "parada d'autobús". També alhora de prendre notes o fins i tot en els actuals missatges de mòbil. Ho defenso des del punt de vista de "l'excepció", des del punt de vista de "sé com s'escriu i jugo amb això". I respectant sempre l'objectiu bàsic de la comunicació, que és que el receptor m'entendrà. Però ahir vaig rebre aquest missatge: "ASC,tspr nl br.Bn CA,e, ants dq saga d nxe.Sn ers puntl, m grrr.h lgo." En plena època de les comunicacions, que en diuen, vaig haver de trucar l'autor d'aquest jeroglífic perquè m'expliqués què carai m'estava dient. "Al salir de clase te espero en el bar. Ven cuanto antes, eh, antes de que se haga de noche. Si no eres puntual, me cabreo. Hasta luego"

L'últim paràgraf cap, sobradament, dins d'un missatge.

Y tú, ¿de quién eres?

Si ells es manifesten...em poso a governar jo?

Els hem escollit, els hem fet governants, els hem dotat del poder i de les eines per dirigir i solucionar els problemes del país... i què fan? Preparen una manifestació. Però és clar, tampoc és fàcil. Uns diuen "si tu hi vas, jo no", els altres demanen que es desconvoqui, els altres "si no poses tal cosa al lema, no comptis amb mi", els de més enlla "tu dius que jo sóc tal, però mira que tu..." I, mentrestant, qui governa? Qui soluciona el problema de debó? la manifestació no és l'única eina que pot fer servir el poble mentre els polítics fan la feina que no podem fer nosaltres? Ara que teníem la possibilitat d'obrir una petita escletxa, es posen d'esquena a l'escletxa per discutir qui l'obre i de quina manera i "tu ets qual" i "doncs tu encara més" i fins i tot es permeten el luxe de debatre si s'ha d'obrir. I, mentrestant, la pau fa temps que es va asseure a esperar.

Me sobran los motivos

Aquests dies estic redescobrint Sabina una altra vegada. I no s'esgota.
Sempre hi descobreixo alguna frase nova per pensar, que no diu allò que sembla que diu, una altra que diu allò que no sembla i aquella sentència que m'agafa amb la guàrdia baixa i només em permet dir "Qué grande eres!"

Sabina em provoca humiltat, em fa tocar de peus a terra, m'inspira el "no somos nadie, pero qué grandes somos!".
És un poeta extraescolar, un mestre boig, un incorrecte sense política.I avui ho pensava: ja té 60 anys!

Ens espera un any mogudet

Ho confesso: jo sí. Jo tenia esperança en la treva.

Era difícil, però era el moment. Tenia esperança perquè pensava que un altre atemptat d'ETA seria la gota que vessaria la paciència del poble. Però ETA torna a desafiar i el poble una altra vegada aguanta i calla.

La mateixa conformitat que tenim en veure el vídeo de Sadam a punt de ser executat.

Ni Iraq millorarà amb l'execució de Sadam ni l'atemptat de la T-4 ha de trencar la negociació. Estem negociant amb terroristes, de vegades sembla que se'ns oblida.

La seva arma és la por; la nostra la paraula. Però executem Sadam i trenquem la negociació. Ens estem desarmant nosaltres mateixos. Ens estan guanyant.

Un hombre de las viñas habló, en agonía, al oído de Ángela. Antes de morir, le reveló su secreto:

-La uva -le susurró- está hecha de vino.

Ángela me lo contó, y yo pensé "si la uva está hecha de vino, quizás nosotros somos las palabras que cuentan lo que somos..."

L'estrena

Estreno blog.

Ja n'havia visitat d'altres. D'amics o simplement blogs que m'he anat trobant xafardejant per la xarxa. Mai m'havia interessat fer-ne un propi, sempre pensava que no tenia res interessant a dir, o res a dir que pogués interessar els altres. De fet ara he decidit crear-lo i no tinc pensat dir-ho a ningú, de moment. Potser més endavant.

Ja he estrenat blog.