Necessitats

Temporada d'estar a l'aguait. Sàbia frase materna, que en altres temps podia semblar només autoritària, cap a una nena que ho preguntava tot: "hay veces que es mejor oir, ver y callar".

No sentir-se important per opinar o jutjar, fent ús del típic tòpic "la veritat no existeix".

Des de l'àmbit professional analitzar la subjectivitat de tot i el perquè de la incapacitat que tenim aquells que hauríem d'ensenyar les coses com són sense que sembli que hi ha hagut una feina. El copiar i pegar de tota la vida, no és possible en aquesta professió.
Periodistes que es creuen algú per decidir què és important i com ho han de veure els altres. Periodistes que defensen una postura perquè els ha tocat estar "aquí" i demà en defensaran una altra perquè els tocarà estar "allà". Periodistes que no saben què defensen. Periodistes que saben i creuen el què defensen però saben que seran arraconats si ho fan. Professionals de l'entreteniment, qüestionable o no, que es fan dir periodistes. Esbrinar i informar qui comparteix les nits al llit d'una persona no és periodisme, o sinó potser revisem el terme. No sóc qui per dir d'aquests espais "basura"; és entreteniment, cadascú és lliure de decidir amb què s'entreté.


Des de l'àmbit humà, moments per deixar-se portar, de veure com van les coses des de fora i sense intervenir-hi. Sentir gent contradir-se a si mateixa. Veure que van arribant aquells moments anunciats des de fa temps i veure, alhora, la sorpresa d'alguns. Veure les contradiccions d'un mateix.
Dies d'impotència per defensar una postura, perquè, qui sap si és la postura a seguir? Impotències que transformen en l'altra part del Dr. Jekyll.

La inutilitat de sentir que res ni ningú podrà canviar el món. Tristesa de sentir-ho. Convicció, però, que es poden anar canviant petites coses. Convicció, també, que en vindran d'altres petites o no, perquè els humans no som bons per naturalesa. Agradable i trist arribar a conclusions.

El llibre idoni en el moment ideal. El llibre dels llibres, perquè d'aquí venim, no potser com a espècie però si com a cultura. Existeixen els déus amb minúsculues. Cadascú dels individus que formen part d'aquest món és un déu, amb la creència del dret de defensar, lluitar i matar per idees fetes a la seva mida. Cadascú de nosaltres "és la llei".

Temps per sentir, observar, escoltar. La vergonya que provoca haver jutjat i criticat coses sense saber què es criticava. Com veure que alguns s'omplen la boca de paraules i sentiments abstractes pels quals matarien i que no practiquen. Com veure que alguns defensen una postura, potser defensable, justificant-la a la seva mida. Més a prop, sentir gent defensant sentimentalismes cursis que no saben sentir quan toca.

Necessitat d'egoisme. Necessitat de la política incorrecta. Necessitat de trencar amb allò que la gent espera. Necessitat d'humilitat. Necessitat d'escriure unes idees sense creure que el què s'escriu és important, ni veritat.