La Bíblia, fredament, és un llibre de contes per adults. Uns contes, però, que ens expliquen el què som avui.

Com a origent real de tot, cadascú és lliure de triar-ho; però com a origen de la història i cultura actuals, sens dubte. Ningú d'occident se n'escapa. És curiós veure, en aquests dies, ateus enfebrissats desitjant que arribin les vacances nadalenques.
D'altra banda, també ho és veure devots de l'Església en segons quines situacions. Però això és un altre tema.

I amb la mentalitat de llibre de contes he llegit la Bíblia; per tant, suposo que molt a prop del pecat.
El millor best-seller, crec que les millors pàgines que he llegit mai. És fidel a l'objectiu principal que ha de tenir un llibre: entretenir. He caigut en el pecat, per alguns; i he caigut en la trampa, per d'altres. I ho he rematat amb un llibre d'un escriptor que ja m'havia convençut amb altres novel·les, "Lúltim jueu", de Noah Gordon.

I, a més a més de disfrutar-ne com a llibre de relats, l'he descobert com a llibre d'història. Aprendre coses noves i desmentir-ne d'altres, tingudes com a conviccions. La religió "mare" de les religions monoteïstes se m'ha aparegut com una cosa nova, fent-me adonar que tot el què creia que en sabia, no era cert. Una religió que durant anys va ser brutalment perseguida a Espanya i arreu; després va patir un hol·locaust i, molts anys d'injustícies després, va aconseguir, per fi, la terra "promesa". No sé si promesa, però merescuda diria que sí.

Si avui hagués de decidir-me per una religió, diria que el judaisme és la religió d'occident més "certa" que hi ha. Certa en el sentit de fidel a allò que es va escriure.

El cristianisme, en canvi, m'ha semblat una versió "a mida" del text. Es va separar i fins i tot atacar amb crims horrorosos els jueus, justificant que, aquests, eren practicants del dimoni, sense adonar-se, o, sense reconèixer, que les seves creences descendeixen de les jueves.

Un dels encerts del cristianisme ha estat el·ludir la dolorosa circumscició als nens de 4 mesos... ¡gràcies a ...!
Una pràctica descrita a la Bíblia per reflectir el compromís amb Déu. La jueva és l'única que ho compleix encara avui en dia. No justifico, ni defenso, però està escrit i si el cristianisme no ho ha seguit, dubto que sigui com a defensa dels drets humans, sinó perquè és un compromís que va establir el Diví amb el poble d'Israel; per tant, no l'han aplicat per interès, o desinterès segons es miri. Però el poble d'Israel, és, segons el Llibre, el poble de Déu. Si es pensa bé, no hi ha per on agafar-ho.

En resum, si el judaïsme és un error i una mentida, són error i mentida totes les religions monoteïstes que es basen en el Déu bíblic.
No hi ha cap diferència d'origen entre el judaisme i el cristianisme. El simple fet, tan sols, que el judaisme va dir "fins aquí" i el cristianisme va allargar la història, amb el personatge del fill diví, que, potser, és el més creïble de tot plegat. Però m'imagino que més aviat com a "il·luminat" que com a missatger i profeta diví.
Com que ningú pot posar la mà al foc per l'autoria ni la cronologia del llibre, algú amb mentalitat de sospita, pot arribar a pensar que la primera part, el que els jueus anomenen el Pentecaust, que se centra en la Torà, va estar escrita en un època i, anys o segles després, algú va seguir amb el relat i se'l va titllar de "cristià" (seguidor de Crist, Jesús, personatge que els jueus no contemplen a les seves creences), ja que, als seus inicis, el cristians no eren benvinguts a Roma, curiós que acabés sent la religió de l'Imperi.

Tampoc és una defensa plenament segura, però ara per ara ho he paït així. Sense voler dir, en cap cas, que el judaïsme se'm reveli com a veritat.

I, posats a pecar, m'ha sobtat llegir i comprovar tanta devoció per un Déu que avui en dia interpreteria el paper de dolent a qualsevol pel·lícula de les d'esquema simple i final previsible.

Sigui com sigui, un llibre de relats que enganxa i et fa entrar en la seva fantasia. I un llibre d'història que ajuda a entendre els conflictes que ENCARA avui en dia volten pel món.
Per això dic convençuda que és el llibre més important del món. Ha influït en tothom, ja sigui a favor o en contra. Personalment, crec que té a favor uns relats fantàstics molt bons (fantàstics literalment). En contra, tots els horrors que ha provocat; però aquests potser no són culpa dels autors, sinó de la interpretació que se n'ha fet.

Sembla que si un no és creient, no pot ser capaç de llegir aquest llibre, o que no en té cap motiu. M'agraden, també molt, els llibres sobre la mitologia grega i romana i no crec, en cap cas, que existissin Déus carnals i immortals alhora, capaços de fer ploure, o de bufar el mar per castigar amb onades, o de viure sota l'aigua. Com un nen no creu que la caputxeta vermella hagi existit mai.

Com diu el poeta cantant, "en tiempos tan oscuros nacen falsos profetas". Potser aquí està la clau. Aquest món ha tingut èpoques molt fosques, com les tenim avui en dia, perquè la raça humana és com és, no precisament bona; i, potser, per això les religions encara segueixen vigents. Sectes que han tingut molta influència per moltes circumstàncies.
Són justificació i motiu de sacrifici per uns i l'última branca a què agafar-se per quasi tota la resta.
S'ha dit que la fe mou muntanyes, però potser és la por qui les mou.